Lenin: final de trajecte

"I si Lenin no es deia Lenin?"

Atenció: el Teatre Bolshoi tanca a l'agost, i aquest agost ha tancat tant que no es podia ni visitar. Ens vam jurar que tornaríem per veure un dels millors ballets del món, que tornaríem a Rússia per descobrir Sant Petersburg, que tornaríem a fer la ruta per arribar fins Vladivostok i que fos de día quan passéssim pel Baikal. Ens ha faltat tant per fer que agafar el darrer tren des de Yekaterinburg és alegre i trist a parts iguals. Adéu al tren, les cultures i els idiomes. Hola capital de l'Imperi, de la Unió i de Rússia.

Atenció: no vàrem grabar cap vídeo a Moscú! Raó de més per tornar-hi.



Aquest viatge és d'aquells que canvia petites coses, ni et canviarà la vida ni l'esperit. Senzillament t'obre a descobrir noves cultures, entens certes maneres de pensar i te n'adones que a casa s'hi està prou bé (ep, o no!). Els desplaçaments amb tren no són avorrits ni insípids encara que no tinguis res a llegir, escoltar o mirar; només et fa falta la companyia dels kilòmetres i la paciència de les hores. Quants cops ens agradaria poder estar sense fer res? Aprofita-ho.

Moscú ja no és el que hem vist, la capital és cosmopolita, d'estil i consum occidental. Res diferent, res sorprenent a part de les grans avingudes i immensos edificis. La seva història amaga els misteris dels progressos i retrocesos de la història recent però ja no és diferent.


Diferent al que coneixem. Desconegut. Si ens sorprèn tant anar a Rússia, Mongòlia o a la Xina és per a que no en tenim ni idea? Què en sabem d'aquests països? No, en sèrio, què en sabem de veritat d'aquests països? Ens considerem coneixedors del que passa el món sense saber com és el món. Tant debò no ens preocupéssim tant de saber fer un esbós en tres dimensions d'un objecte inexistent, potser hi hauria més temps per la cultura i l'art. Tant debò deixéssim de banda els perjudicis que alimenten la part més fosca de l'inconscient i arranquéssim a fer kilòmetres desde l'individu cap a la societat global.

Moscú suposa el final de parada, la pitjor part de l'aventura: tornar.

Lenin

Vladimir Ilyich Ulyanov va demanar ser enterrat al costat de la seva mare, a Sant Petersburg, i el van enterrar en un mausoleu de pedra negra al bell mig de la Plaça Roja. Embalsamat com un ninot, somia encara amb aquell canvi que no va veure (morí només 7 anys després de la Revolució d'Octubre). I darrera seu tots els herois de la Unió, però un per sobre de tots ells (literalment): Yuri Alekseyevich Gagarin, el primer cosmonauta.


El mausoleu és poca cosa al costat de la Plaça Roja però entrar-hi és tota una experiència. Tant negre es veu des de fora com des de dins, els guàrdies que el custodien en silenci no ajuden a anar amb compte amb les escales, és tant fosc que l'ull no té temps a adaptar-se al nou entorn. La figura més visible i controvertida de la Revolució allí jau, com si del Museu de Cera es tractés, evocant memòries impossibles. Preguntes, dubtes i raons.


L'aventura es va acabar i els records, tot i que acabin aquí, segueixen. Gràcies i a reveure!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Capítol 2 - Fiji Time (31/07)

Europa és un poble

Carbó i sang